Satisfacció.

Per haver complert amb el propòsit d'agafar la bici. Per haver-me llevat l'hora per aprofitar un forat al matí. Per haver esmorzat bé. Per haver sortit malgrat que Montserrat no es veia ni per una cara ni l'altra. Boira. Terra moll. Els ingredients idonis per deixar-ho córrer per un altre dia, potser per demà que farà bo, diuen. Per haver fet una mica de rodet i estiraments abans de sortir, perquè avui hi hagut carretera cap amunt i cap avall sense descans.

Quaranta quilòmetres, molt de desnivell. M'apropo a Sant Cristòfol. La carretera comença un parell de quilòmetres més avall que Marganell. De seguida, l'ermita romànica de Sant Jaume, vuit segles saludant els qui passen. Avui un ciclista, des de fa temps els pelegrins del Camí de Sant Jaume per Montserrat. L'asfalt s'enfila de moment de manera raonable. La carretera acaba quan s'incorpora una pista forestal que puja de Castellgalí. Segueixo l'indicador blau del Camí que marca Montserrat, ara per una pista asfaltada, en què es fàcil no creuar-se ningú, però prou estreta per estar amatent.

Al pas pel veïnat de La Calsina hi ha les primeres rampes dures. Sortint-ne, la pista s'estreta encara més i el pendent es va incrementant. Al final de la pista recullo el cor que havia intentat escapar de mi per la boca, més que res perquè el necessito per fer la part final i més dura de la carretera que puja de Monistrol, la "clàssica". I el temible revolt dels degotalls, on la carretera apunta cap als núvols. I els tobogans fins al Coll de Can Maçana, avui coberts per la boira fins a Santa Cecília. A cara sud el sol, tímid, comença a donar senyals de vida, preludi de l'anticicló que sembla que entrarà aquesta tarda.