Continua el deliri d'esquiades friquis. El santuari de Pinós s'aixeca sobre el que es considera el centre geogràfic del Principat, tot i que hi ha una petita controvèrsia amb el Cogulló de Cal Torre, no excessivament lluny.
És el tram no boscós ni escarpat amb més pendent que he trobat buscant per l'Anoia (De fet, ja sóc al Solsonès). A partir d'ara em miraré totes les petites muntanyes amb ulls d'esquí, per anar preparant la propera nevada general, sigui quan sigui que vingui.
Malauradament, la franquesa amb que es pot esquiar per aquí la devem al voraç incendi que el 98 va esborrar la massa vegetal de mig Solsonès.
Surto del cementiri i vaig a buscar una pista molt evident que davalla breument fins a un torrent i a partir d'aquí començo a remuntar metres. Tot i que no veig del tot l'objectiu a causa de la boira, que manté la temperatura sota zero. La neu és absolutament verge. La meva traça la solca, per afegir-se a algunes petjades d'animals.
En aquest tram convé no deixar la pista ja que uns metres per sobre hi ha cinc capses d'aquestes amigues que fan tan bé la mel... M'adono perquè hi ha algunes mortes per terra. Esperem que Maya hagi escapat de la glaçada. Segueixo la pista fins als camps de conreu de la part alta.
Aquí m'encigalo de mala manera per evitar caminar sobre la pista que mena al centre dels bombers, antiga escola, i al Santuari. Em dedico a fer equilibris que de ben segur ni intentaria si em trobés en un pas complicat de muntanya. Una estoneta després creuo la carretera i em dirigeixo als camps que hi ha vora la Rosa dels Vents. A 910 metres, ja sóc al punt més alt. La baixada és divertida per l'inusual del terreny. Quan arribo al restaurant del costat del santuari, deixo els esquís a la porta i entro disposat a dinar, amb les botes... Què deuen pensar... :))
La resta de la baixada és més aviat deixar-se caure recte, ja que no hi ha prou pendent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada