Tossa d'Alp (2550) des de Masella

L'objectiu era el Puigmal des del pla de Fontalba. La neu aguanta millor a cara nord, però aquesta ascensió i la que surt de Núria, alguns dels integrants del grupet ja l'havien fet, així que, com el butlletí de l'ICC i el Meteocat donaven neu des de 1900 a cara sud, ens plantegem aquesta via. Canvi d'hora, una menys per dormir. Sortim d'Igualada a hores intempestives per arribar, havent esmorzat i tot, al punt d'inici a les nou en punt. Però un cop aquí... on diantre és la neu?

I ara què fem? Alguns no anaven equipats de calçat com per fer-lo caminant. Decidim tirar enrere cap a Ribes i anar cap a la collada de Toses, excel·lent mirador d'alternatives com el Puigllançada (res de neu), La Molina (estat precari) i la Tossa d'Alp. Les pistes de Masella encara es veuen enblanquinades, així que decidim fer-hi cap. Arribem al pàrquing de la cota 1700 a les 11h, quina hora per començar xD... Amb una mica la sensació que s'ha "maquillat" l'estat de la neu per allò de la setmana santa i els interessos del turisme.

La pujada al costat de pistes és ràpida. La neu trepitjada és fàcil, i hi ha trams en què superem el centenar de metres de desnivell en menys d'un quart d'hora. Tot i això, arribem al cim a una hora molt tardana pel que fóra propi d'aquesta època de l'any. A 2500 mts la neu ja transforma, així que som conscients del què ens espera més avall. Una sopa monumental.

Les cames cremen. Les plaques d'aigua frenen per sorpresa, prohibit embalar-se. Baixem per pistes, intentant seguir negres i vermelles, ja que no coneixem els itineraris per fora. Tanmateix, la sensació que ens resta és d'haver aprofitat el dia. Ha estat bé, anem repetint al llarg de la tarda. La tornada, per La Seu. Dinem a Martinet de Cerdanya. En total, una quilometrada del dimoni.

I és que, allunyats només cinc-cents metres de l'arrossegador més alt de l'estació, la vista és màgica. Descobreixo una perspectiva del Cadí que m'encanta. Em recorda el Turbó vist des de Cerler. La serra es veu més petita que les perspectives a les que estic acostumat. La serra d'Ensija també es contempla clarament. El Pedraforca i al fons El Verd. Sota els peus, les Penyes Altes de Moixeró, que són "diferents" gràcies als arbres que la cobreixen fins dalt. Al nord, la vall cerdana i darrera seu els cims que la separen d'Andorra i Occitània, que es poden resseguir amb la vista fins el Carlit, i més enllà. Quasi darrera nostre tal com hem pujat, el Puigmal, que a cara nord sí que té neu. Quanta gent deu pagar 40 leurus i per cinc-cents metres es perd aquesta panoràmica!