Vallbona i Vilars

Cicloturisme improvisat. Buscant terreny planer, la idea era divagar per l'Urgell, d'un poble a un altre, marcant ruta amb simples cops de vista, sense muntanyes que ho impedeixin. Però la temptació era rere una cantonada de Bellpuig, en forma de rètol: Vallbona de les Monges 19. Hi caic de quatre grapes. De fet, ja havia decidit tirar cap a Belianes, i d'aquí vaig seguint per la Ruta del Císter d’ametller florit en ametller florit, amb poc trànsit, però ràpid, i algun camió, fins a Maldà.

Aixecada la població sobre un turó, la travesso i sortint-ne prenc una carretera més secundària en fals pla per remuntar unes desenes de metres fins a Vallbona. Moment de reposar i recuperar forces. Barreta i cigaló en un bar de gent amable. Refaig el camí fins a Belianes per desviar-me en direcció a l’Arbeca. Ara semblo un genet solitari, i no per les planícies que vaig travessant sinó pels bots que vaig fotent. L’asfalt és com un mosaic bonyegut de diferents tonalitats de gris. En la quasi desena de quilòmetres que separen els dos pobles només m’he creuat amb un cotxe, un jeep per fortuna del seu conductor. L’arribada a L’Arbeca em reserva un passadís d’ametllers a banda i banda de la carretera. Viro novament, ara cap a Vilanova de Bellpuig, quan un altre rètol anuncia el poblat ibèric dels Vilars. M'endinso resseguint el canal fins a la fortalesa, de fa uns dos mil·lenis i mig.

Quan torno a reprendre la carretera, l'asfalt és impecable, el voral no té més de mig metre i hi ha poc trànsit. Ara la plana s'obre al davant i no té final fins que els massissos prepirinencs tracen a l'horitzó una línia de carenes i cims, que quan davalla deixa veure, més enllà encara, les muntanyes més altes dels pirineus completament blanques. Mantinc l'orientació fins a Bellpuig, quan hauré fet una seixantena de quilòmetres.