La Mola + Montcau

Parem a esmorzar pel camí perquè el dia es lleva una mica tort i la previsió parla d'obertura de clarianes cap a migdia. Accedim al coll d'Estenalles des de Terrassa, per la carretera que primer passa per Matadepera. Molts ciclistes, revolts tancats i estrets. També s'hi pot accedir des de Navarcles i des de Mura. Un centenar de metres abans de coronar el coll, trobem els pàrquings a mà esquerra.

Quan baixem del cotxe encara no veig prou clar que no ens caigui un xàfec. Seguim per la vora de la carretera fins a la casa que hi ha al mateix coll, tal com hem vingut, a mà dreta. Allà prenem una pista d'asfalt en pujada. De seguida trobem un indicador que recorda les restriccions del Parc de Sant Llorenç del Munt, i que fins a La Mola hi ha sis quilòmetres. Caldrà seguir les marques de pintura taronja que anem trobant. De tota manera, hi ha uns petits pals metàl·lics que de tant en tant ens confirmaran que anem pel bon camí.

Quan s'acaba l'asfalt seguim per la pista principal, ara de terra, que voreja el Montcau per la dreta. Aquest és un tram desprotegit de vegetació, que pot ser calorós en dies de molta insolació. Avui no és el cas. Al cap d'una estona, arribem a una esplanada, el coll d'Eres. D'aquí surt el camí més habitual per pujar el Montcau. El deixem a mà esquerra i travessem tota l'esplenada per continuar el camí cap a La Mola. Ara anirem a recer dels arbres del bosc. Algun tram fa pendent, però no és gaire llarg. Després alternarem baixades rocalloses amb camí més amable i de tant en tant gaudirem de bones vistes sobre La Mola. La canalla s'ho passa millor en els passos de roca que en el camí.

Abans d'afrontar la pujada final parem en un replà, en un revolt. La Mola queda davant, a l'altra banda d'un barranc que sortejarem sense problemes seguint el camí que se'n va cap a l'esquerra. Davallem i tornem a pujar i ja som a l'altra banda. Més endavant hem de superar una petita canal rocallosa i finalment ja som a la falda del turó sobre el qual s'aixeca el monestir mil·lenari [web de La Mola]. Aquest és el pas que a la canalla i a algun adult se li pot fer més feixuc. Però ja som dalt.

Hi ha molta gent. Mengem els entrepans resguardant-nos del vent que bufa del sud-est, i després accedim al restaurant a fer els cafetons. Per la finestra veiem rucs i cavalls que pasturen aliens a les conurbacions metropolitanes que tenen com a teló de fons, amb Terrassa en primer en terme. La canalla juga a sortir per les finestres de la vella església del monestir. L'aigua no és potable i al restaurant només venen ampolles petites, entre el doble i el triple de car que si fos benzina. Així que si hi pugeu en dies de calor... veniu preparats.

Tot i que en algun moment hem vist gotes damunt les pedres, mentre som aquí dalt, s'obren les clarianes, i per la baixada gaudim d'una tarda molt més assolellada. Abans de tornar a travessar el barranc cal trobar la canaleta que hem fet de pujada, i aquest és l'únic punt del recorregut que ens pot fer dubtar. La trobarem més a l'esquerra que no pensem. El camí és el mateix que el de l'anada, però ara, en comptes de La Mola, serà el Montcau el que descobrirem quan els arbres i el relleu ens ho permetin.

Ens n'escapem un parell. Des del coll d'Eres, en un quart d'hora som dalt. I baixant per la drecera dels bisbes, en deu minuts tornem a ser a la pista principal on ens retrobem amb la resta del grup. La sensació de cim és molt més gran aquí que a La Mola.