A La Pobla de Claramunt

Reinvestigant camins, mirant d'unir trams sense asfaltar per a confeccionar una ruta circular que, aquest cop, em dugui fins a La Pobla de Claramunt. Ressegueixo fragments de l'antic coll del Bruc, no el que avui dia serveix per a desviar els transports que no poden passar pel túnel, si no el que generacions de ciclistes, motoristes i automobilistes havien de remuntar quan el foradot no existia. A estones el quitrà encara es deixa veure, a estones pedalo per la sorra que ha tornat emergir.

Segueixo un camí amb el gps que de sobte desapareix. Poc després d'haver reculat fins a la carretera puc tornar a evitar-la mercès a l'entrada a Can Solà i d'aquí segueixo un camí que passant just per sobre de la boca del túnel empalma amb els plans de Can Soteras. Just abans d'arribar-hi trobo el rètol que marca la desviació cap a la font de ferro, encara que n'hi hauria prou de seguir les marques blanc-i-vermelles del gr. Les flors estenen una catifa groga per a Montserrat. Vora els 600 mts d'altitud, hi ha una cruïlla de quatre camins. Segueixo recte, en direcció a Cal Musset, en un terreny més agradable. Ampli, assolellat, altiplaner, rodejat de camps. Un bon mirador sobre l'Anoia. Supero la masia i també Cal Jaume, i poc després inicio un descens pronunciat i revirat que acaba sota la C15, arribant a La Pobla per

Mentre menjo un entrepà, penso que ha estat fàcil i suau, sense sospitar la que m'esperava per tornar.

Vaig cap La Rata i d'aquí prenc el pont fins a la C15, a l'altra banda surt una pista en bon estat però amb pujades força dretes que s'estén a l'alçada de Capellades, davant de l'Abric Romaní. Acaba en una cantera. Miro de sortejar-la per un camí molt estretet, i gràcies a les indicacions del pagès, puc arribar-me a Vallbona, després de superar la via del ferrocarril per un petit pont de pedra. Surto a una esplanada, travesso la carretera i a l'altra banda recorro el camí ral d'Aragó fins a la població.

Preguntant opto per no tendir a anar cap a Piera perquè em desviaria massa. Segueixo per carretera un parell de quilòmetres. Passat Vallbonica prenc la primera pista de terra que surt a l'esquerra. No para de pujar. La calor ara es fa notar. La pista té algunes rampes que sembla que apunten al cel. Fins al coll del Bosc. D'aquí a la primera trio malament i vaig a petar a un camí cada cop més estret que acaba en no res, al turó d'en Marenet.

A la segona encerto i surto a una pista que es dirigeix al turó de l'Avellana, tot i que la prenc en sentit contrari per arribar-me a Ca n'Aguilera. I d'aquí a Can Martí. Al final de la urbanització, una rotonda i poc després un nou camí que surt a l'esquerra de terra. El prenc, sempre pujant, fins que empalma amb la torrenetera que vam pujar dijous passat, així que a patir i tocar frens fins arribar a la riera de Pierola, on enceto l'ascensió a Can Térmens que em retorna a Montserrat. No sempre es rep amb tanta alegria l'arribada d'una pujada. Però és que amb cinquanta quilòmetres ja hi havia prou aventura per avui.