Andorra. Escalada pura... i dura

VOLTA ALS PORTS D'ANDORRA

Al final, versió curta. 70 km i 2450 mts d'ascensió acumulada

El que havia de ser una nit tranquil·la, de bon dormir aprofitant una oferta en un bon hotel, va acabar convertint-se en un petit calvari. Feia xafogor i vam decidir deixar una mica oberta la finestra. No comptàvem que aquí també es posessin una mica plastes amb el futbol. Total, si Andorra no juga el mundial! Alguns cotxes toquen el clàxon. Com que l'hotel era a La Massana, el trànsit també era intens. Així, per una cosa o per una altra em vaig despertant durant la nit. A les cinc i molt encara un altre cotxe pitant. A les sis somnio que neva. A les set... no pot ser, aquest sorollet no és de cotxes... no, altre cop no. Està plovent, i de quina manera!

Una altra marxa plovent. Un altre cop la boira i les baixades perilloses. El que havia de ser una tranquil·la baixada fins a la sortida després d'esmorzar, s'acaba transformant en un  munta la bici al cotxe. Arribem. Endarrereixen l'inici mitja hora, que diuen que ha de parar. I que si no, farem tots la versió curta. Aquesta opció m'agrada des del principi, però uns minuts abans de la sortida deixa de ploure. La versió llarga té un recorregut de 107 km i quasi 3200 mts d'ascensió acumulada. Una animalada que indica no només que no hi ha un sol quilòmetre planer sinó que els que pugen ho fan amb molta inclinació.

Sortim quatre gats, perquè als gats ja se sap que no els agrada l'aigua, i encara queda molta sobre l'asfalt. Els de davant surten a mil per hora i mentre fem diverses rondes entre Andorra la Vella, Escaldes, la duana i Sant Julià, els de darrere ja hem de rodar amb trànsit obert, negociant rotondes amb els cotxes. En una d'aquestes hi ha les juntes de ferro que serveixen per unir trossos d'asfalt. Rellisco en una i la bici em fa de tot, però no sé ni com no caic. Això sí, m'entra una por de mil de dimonis.

Començo La Rabassa molt despenjat. I en el tros més dur, fins a Juberri, no veig ningú. Després sí que supero sis o set, però la majoria faran la curta. Sempre m'ha agradat molt aquest port, malgrat que els quatre primers quilòmetres són terrorífics, després la inclinació s'humanitza i el paisatge és espectacular, sempre envoltat de boscos frondosos i amb un sotabosc que recorda més al pirineu euskaldun que no pas l'oriental. Però no acabo de treure'm el fred de sobre, malgrat que el dia està obrint i s'està posant macot. A l'avituallament miro d'eixugar els mitjons, que tinc els peus glaçats. La baixada té trams suficientment eixuts com perquè no es faci molt perillosa, i poc a poc vaig entrant en calor.

La faig amb dos germans, amb els que pujaré més endavant La Comella. Aquest coll també és molt dur, però només són cinc quilòmetres. Molt més lleig que l'anterior, fins al punt que es passa per la presó i l'escorxador, fins que s'arriba en un pont on el paisatge torna adquirir un protagonisme majúscul, avantsala de la Vall del Madriu. Aquí és on la ruta llarga i la curta es bifurquen i encara no m'he acabat de decidir. Els germans opten per seguir. A mi em fa cosa un defalliment i quedar-me molt sol al darrere, o que el genoll que ve carregat es ressenteixi, que la sortida en fred i tanta pujada tant atrancadet m'ha deixat les cames molt dures. M'espero a un company de La Pobla amb qui acostumo a compartir força quilòmetres. Quan arriba, em diu que es passa a la curta, que va tocar, amb rampes. És l'argument definitiu.

En part ja hem fet prou sortint, i tot i que no seran molts quilòmetres, hem fet suficient pujada com per justificar la suada. En part em sento culpable, perquè tirar la tovallola no és una cosa a la que estigui acostumat. En part penso que d'altres vegades ja he patit les conseqüències de no saber dir prou, amb grans "pajarones" o tendinitis. En part penso que ja he sortit girat per culpa del dia.

Tot i haver caigut en la temptació d'enfilar cap a l'arribada sense pujar a Ordino, encara queden cinc quilòmetres molt durs. Amb un únic descans a l'alçada de l'església de Sant Miquel d'Engolasters que em reserva el moment divertit del dia, quan s'apropa per darrere el guanyador de la versió llarga. Just quan la moto fa sonar les sirenes i la gent que hi ha a peu de carretera em pregunta si m'he escapat, sí de la presó, de la presó!

El primer em passa a l'últim quilòmetre, el felicito, no diu res, deu anar ben concentrat... Em limito a negociar els darrers revolts i passo sota la línia d'arribada amb un sentiment agredolç. D'una banda ja està, i de fet ha estat bé, el dia al final ha estat maco i ja s'ha acabat. De l'altra, no sé, ja ho he dit, culpabilitat de pensar que aquesta vegada no m'he exigit del tot prou. Ara per sort, no faré cap marxa en un mes, que porto fent-ne cada cap de setmana des de mitjans de maig. Serà el moment de poder fer el que el detall de la llum de l'habitació ja em suggeria la nit abans...

relacionat:

enllaç al video de pujada de Perico Delgado a La Rabassa