Obac x2 + Montserrat

Mandra. Descartada una marxa de BTT a Pontons pel dia que fa. Miro el radar al meteocat i veig que entra precipitació per ponent. Un recorregut que no sé si serà massa tècnic pel meu gust, amb camins enfangats perquè hi ha aigua per totes bandes i, amb l'afegit que es pot posar a ploure en qualsevol moment, fan que em quedi al llit rumiant. Abans que la mandra s'apoderi del tot de mi, a quarts de vuit i amb la necessitat de no tirar a les escombraries el diumenge, decideixo sortir amb la de carretera. Cap a l'Obac.

Carretera tallada. Enfilo a contracorrent el Llobregat, com és habitual per anar a Rellinars per la carretera que surt de Monistrol i arriba a Castellbell i el Vilar. Però a quatre quilòmetres de Monistrol, la via està tallada completament i no es pot passar ni a peu, ja que han fet voladures i hi ha uns rocs enormes ocupant el que seria l'asfalt. Coincideixo amb els membres d'un club ciclista. Uns intenten passar caminant, d'altres fan la volta immediatament cap a la C55, i uns altres opten per no seguir la ruta per no passar el túnel de Bogunyà, amb un voral francament insuficient però ben il·luminat. Tot sense gens de consens, cadascú per la seva banda. Veure això em fa pensar en els avantatges de sortir sol.

La p... crisi. La pujada a l'Obac és llarga. Es pot dividir en dos blocs. De Castellbell - on he arribat fent una bona volta - a Rellinars hi ha set quilòmetres de desnivells irregulars, combinant rampes un pèl dures amb falsos plans. Penso en forçar una miqueta i parar en un bar que hi ha al poble, a tocar de carretera. Era el típic bar de treballadors, d'entrepans, cigalons i quintos. Un bar que en cap de setmana canviava els monos de treball pels de bici, moto... Encara que no ho sé del cert, les persianes abaixades em fan pensar que ha estat una víctima més de la crisi econòmica de la que sembla que només es recuperen els que en el fons no l'han patida.

Referència. Sortir sol té inconvenients, també. La desmotivació n'és un. Sense cigaló ni pasteta en cap bar, començo la segona part del coll a un ritme més lent. Aquest tram és més regular, però la repetició final de corves a l'esquerra i contracorves posa a prova la paciència, quan sembla que s'arriba dalt, però finalment apareix una altra corva i contracorva igual, i acaba fent l'efecte d'estar atrapat en bucle temporal, com a la pel·li aquella de la marmota. A uns cinc quilòmetres de dalt m'ha agafat un ciclista, convertint-se immediatament en la meva referència. El motiu que necessitava per a esforçar-me més. No és cap competició, no sé d'on ve, ni on va, ni quants quilòmetres fa, ni cada quan surt en bici. És només una roda que em marca un ritme, com el formatge pel ratolí de laboratori. El formatge és l'eix de la seva roda posterior que jo, ara ratolí, no deixo de mirar en els moments que augmenta el ritme. Suposo que ell també s'està exigint. Evito veure la pujada, i el contaquilòmetres, només la roda, i de reüll el pulsòmetre, que puja però encara dóna marge. L'ensopida pujada es converteix en un bon entrenament. A uns dos quilòmetres de dalt em poso de peu i baixo un pinyó, no per res més que per canviar la postura. La meva referència es queda enrere. No accelero, només mantinc el ritme fins a coronar. El ratolí, cansat però satisfet, ha fet nyam al formatge.

Tornem-hi. La idea potser era afrontar el coll d'Estenalles des de Terrassa, però si comencés a ploure, m'agafaria molt lluny de casa. Faig cap en un bar modern però trist d'una avinguda egarenca on només hi ha dos parroquians, un d'ells ocupat amb l'escurabutxaques. El diari ni se'l miren, així que l'estreno jo. He decidit tornar a pujar l'Obac, aquest cop pel vessant que acabo de baixar. És molt més curt i suau. Així que la gràcia ara estarà en pujar-lo amb el plat de 39 (porto triple), el plat que abans era el petit per quasi tothom que no tingués edat d'estar jubilat. Fins que va arribar el senyor Armstrong i va posar de moda el compact, un plat més petit, que fa pujar més àgil, amb més pedalades per recórrer els mateixos metres, però sotmetent molt menys músculs i articulacions.

El dia aguanta. De nou a Castellbell. No sembla que vulgui ploure i vaig bé de temps. Remunto la riera de Marganell que baixa com mai, acompanyada per saltants d'aigua absolutament insòlits i per descomptat, efímers. Mitja desena de quilòmetres d'ascensió suau fins al trencant de Sant Cristòfol, que marca 2 km. Un cop passat aquest petit nucli que té adossada una gran urbanització, continuo durant un quilòmetre i mig fins que la carretera acaba i connecta amb la pista rural de la Calsina. Estreta i amb rampes que poc a poc van endurint-se, fins a convertir-se en molt dretes en empalmar amb la carretera que puja de Monistrol a Montserrat.  Els últims revolts són molls, travessats per torrents que sempre havia vist secs. Cent metres més amunt, paro a la font dels Monjos a omplir els bidons d'aigua. Un autocar que veig minúscul carretera amunt em marca clarament fins a on toca pujar, encara. Tela. Al darrer km abans de l'accés al pàrquing de Montserrat els cotxes estan parats, com és habitual en diumenge, quan les barreres són incapaces d'engolir tant de visitant i l'estómac que són els dos quilòmetres de pàrquing esdevé insuficient per digerir tant de vehicle. Jo tiro via Santa Cecília, perquè encara no s'ha acabat pujar, fins al coll de Can Maçana, on es fa notori el vent que comença a bufar amb força. Al final, només un centenar de quilòmetres però amb molt de desnivell acumulat.