Tot i el fang

Buscant una pista inèdita, que surt de l'hotel del Bruc, de darrere l'aparcament. L'inici, mig amagat entre el brancam d'un arbre caigut i en revolt sembla un riu. Trobo un home desbrossant el brancam caigut. Li pregunto com està la pista i em diu que hi ha molta aigua. M'acomiada amb un paternalíssim ves amb compte, noi. Em quedo amb les ganes de saber per què ho fa, això de netejar el camí. És altruïsta? li demana algú? Les pluges recents han fet sorgir nombrossos bassals, alguns dels quals semblen autèntiques piscines. Un parell de cops m'ha anat d'un pèl que no hi caic. El sòl està remogut, tou, les rodes s'hi claven i la bici fa de tot menys anar recte. Una petita equivocació m'apropa a Can Solà.

A prop del coll del Bruc les flors grogues han perdut saturació i els camps tornen a ser més verds. Al segon revolt del descens del coll per carretera, a mà esquerra trobem el senyal del camí de Sant Jaume des de Montserrat. Segueixo aquesta pista, també inèdita per a mi, que davalla bastant dreta fins als primers camps de Castellolí. A tocar de l'A2, per un camí un xic trialer pel meu gust que davalla fins que trobo una pista ampla que, segons un track descarregat, ha de remuntar fins a Montserrat Parc.
En principi puja de manera amable. A mesura que m'endinso en terreny més tancat i boscós sento la remor que provoca un impressionant salt d'aigua, una autèntica recompensa per l'empastifada de l'excursió d'avui. En una zona més aviat seca com aquesta, si no hi hagués bassals i fang, no hi hauria salt. Poc després passo per la font del Tardà i a partir d'aquí el desnivell s'encabrita. Revolt rere revolt, el traçat de la pista s'enfila fins a atacar la urbanització per l'esquena.