El Cogulló de Cal Torre, és la punta d'un altiplà sobre la Catalunya Central. Tant central que és considerat per alguns el centre geogràfic de Catalunya, sempre en disputa amb Pinós, a pocs quilòmetres en línia recta, a la comarca del Solsonès. Hi ha rutes més entretingudes per arribar i tornar des de Montserrat, però la d'avui és la més ràpida i directa. Sempre per pistes de terra molt amples i transitables i amb algun tram per carretera.
Des de Sant Pau de la Guàrdia, una pista molt ràpida baixa fins a Maians, petit poble erigit a tocar de la carretera C37, que comunica Igualada i Manresa. En arribar-hi, quatre quilòmetres per una carretera molt secundària que remunta fins a Castellfollit del Boix, sent el segon quilòmetre el més inclinat, i l'últim un petit descens per agafar aire abans de la pujada final, ja sí per terra fins al Cogulló.
Superat el primer quilòmetre, la pujada se suavitza, sempre per la pista principal, seguint en un principi les marques d'un sender de petit recorregut (pr-grogues i blanques), fins que en un trencant senyalitzat amb rètols, fugen per un camí més estret, complicat i en fort pendent. Seguint la pista, s'arriba a una bifurcació, en què cal prendre l'opció de la dreta, en pujada. De fet, no hi ha un gran perill de perdre's, ja que si optéssim per la de l'esquerra, entraríem en una masia.
L'ascensió a partir d'aquí es torna força dura. Durant tres quilòmetres, però especialment el primer i mig, amb una mitjana superior al 8% amb rampes del 14%. En un revolt tancat a la dreta descansa un tractor, que ha remogut el sòl, esquarterat pel dibuix de les gomes del trasto i amb la sorra completament remoguda que fa més dificultós progressar en pujada i posa en alerta al baixar. Una nova cruïlla balisada indica el camí per accedir a la part superior del petit altiplà on s'imposa el cogulló, coronat per una caseta de guaita, un senyal de vèrtex geodèsic, una taula d'orientació i una senyera, mossegada pels elements.
La vista des de dalt és inigualable, i més en aquesta època, en què els camps i els boscos estan molt verds. Montserrat s'aixeca en la llunyania, imponent i sense oposició, enmig de l'enorme depressió central. Al nord, els cims del Pirineu, encara conserven prou neu, fins i tot a la cara sud, tot i que de ben segur que estan rendint comptes a la insolació continuada d'aquesta setmana.
La tornada la faig estrictament pel mateix camí, totalitzant una cinquantena de quilòmetres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada