115 KM. 1065 mts. d'ascensió acumulada
Aquesta nova marxa de la Xallenge ha estat l'antítesi de la de la setmana passada. En tots els sentits. El cotxe que obria cursa no és que no ens hagi deixat abandonats, és que ha mirat de regular tant perquè anéssim tots plegats que ha provocat més d'una situació il·lògica. Parons a deu per hora en pujada, baixades a vint-i-cinc clavant frens. Ni un sol reagrupament excepte al final de la bandera verda, al Balneari de Cardó.
Tot això, amenitzat amb una furgoneta carregada de bafles amb música disco trance progressiva discotequera d'última generació, que deu haver fet moure l'esquelet fins i tot als invertebrats que poble el riu Ebre, que la marxa no abandona en cap moment, exceptuant la pujada a Cardó. El recorregut segueix el traçat de la C12 en tot moment, d'Amposta a Tortosa i d'aquí remuntant el riu a contracorrent fins a Rasquera. A contracorrent i a contravent, havent de lluitar contra un Mestral que ha bufat de valent. L'entrada en un túnel combinada amb la música ha estat espectacular. Sortir-ne ha estat com abandonar una discoteca.
Un cop a Rasquera, bandera verda. Quasi una desena de quilòmetres que tenen la part més dura al principi. He començat col·locat entre els primers, a l'espectativa perquè no estic acostumat a anar tan endavant. Quan han començat a tensar la corda he mirat d'aguantar però m'ha estat impossible. Porto algunes nits dormint malament i he pagat l'intent. Aquest cop no he pogut disfrutar com la setmana passada. Entre el quilòmetre u i dos d'ascensió les pulsacions han arribat al 97% del que se suposa que és el meu màxim per edat i sexe. Més altes que no pas els màxims que acostumo a fer. De seguida m'ha envaït la gola un clar regust a sang i he hagut d'afluixar, veient com era superat per un degoteig de ciclistes. Aprofitant un descans en la pujada m'he posat a roda d'un tercet que pujaven endimoniats i he aconseguit salvar els mobles a la segona part de l'ascensió, on en un parell de revolts les fortes ratxes de vent dificultaven fins i tot mantenir l'equilibri. El nivell aquí era clarament superior al de Vilanova, ja que tot i haver quedat de la meitat cap endavant, he perdut més de vuit minuts amb el primer, sis amb el segon i tercer, i tanmateix he arribat vint-i-quatre minuts abans que els últims. Són diferències molt grans en pocs quilòmetres i sense unes rampes de gran consideració.
La tornada estrictament pel mateix camí que l'anada. Afortunadament el mestral ha trigat en girar i ens ha respectat. Comentaven els de la zona que quan no hi ha núvols a les muntanyes cap al migdia gira i si es va a contravent es torna també amb la fúria eòlica de cara.
A7. L'alternativa puquinuqui
A l'anar en cotxe fins a Amposta m'ha tornat a passar que, circulant per l'AP7 he vist l'A7, l'autovia que no es paga i que per aquest motiu no està indicada enlloc, sotmesos com són els poders públics pel capital privat. Cara de ximple que et queda quan veus els dos carrils malaguanyats i tots a pagar per l'autopista. Durant l'esmorzar dalt de Cardó he preguntat a la gent de la terra com havia de fer per pujar sense peatges. Poc després de l'Ampolla, la N340 es converteix en autovia. "L'autovia del Mediterrani" que també és operativa en algun tram de la província de Castelló. D'aquesta manera es pot fer sense pagar (ens estalviarem les tarifes de l'AP7, que són "multinuquis") fins a quasi Torredembarra, que d'altra banda s'evita mercès a la ràpida variant i ens permet plantar-nos quasi al Vendrell. A partir d'aquí sí que no queda més remei que seguir la nacional - en diumenge i a primera hora de la tarda se circula molt àgil - o ficar-nos a l'AP7. Això sí, em reitero, si no se sap no es troba perquè tots els anuncis blaus guien fins a la de peatge. De baixada podem prendre aquesta via també a Torredembarra (no abandoneu la nacional) i l'haurem de deixar a l'alçada de l'Hospitalet de l'Infant, tot i que ja hi ha un tram més fet no es pot circular. No hi ha pressa, mentre anem pagant, per inaugurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada