94,4 km i 700 mts d'ascensió acumulada.
Tot i que això és la Xallenge, el circuit de marxes curtes de la Federació Catalana de Ciclisme, on prima la filosofia cicloturista sobre la competitiva, el cotxe surt esperitat només arrencar. Corro a prop de casa i per carreteres conegudes i tinc ganes d'exprimir-me, però això és una bogeria. El grup queda esmicolat només sortir de Vilanova del Camí. Passo esprintant per La Pobla de Claramunt després d'haver anat superant un rosari de corredors. Quan enllaço amb els de davant, comencem la carretera de Carme que va picant cap amunt durant tretze quilòmetres. El minigrup capdavanter es torna a trencar. Em quedo en un quartet, en el que hi ha dos tàndems de l'ONCE. Arribem a la C37 bastant ofegats, per dirigir-nos cap a La Llacuna, on fem el primer reagrupament. Ai, si ho arribem a saber, no calia haver apretat tant!
Quan es reprèn la marxa, em quedo al marge de la carretera per fer una foto del pilot. Seré ruc! Ja hi som altre cop. El cotxe a mil i toca tornar a recuperar distància. Al final, el trajecte fins a Vilanova es converteix en una contrarrellotge. M'ho passo molt bé, però és un càstig considerable, fent una mitjana propera als trenta-cinc per hora, pedalant com un esperitat. Sant Joan, Capellades, La Pobla... Nou reagrupament i esmorzar al més pur estil cicloturista. Torrades de pa amb tomàquet, vinet amb graciosa, amanida. Tot pensant que el tram de bandera verda és després de menjar.
Tornem a abandonar Vilanova i aquest cop enfilem cap a Igualada, per sortir-ne i arribar-nos a Jorba. Aquí prenem la carretera d'Andorra en direcció a Copons, fins a la cruïlla de Rubió, punt d'inici de la bandera verda. Bandera verda significa que és un tram de la marxa, de velocitat lliure, en què s'estableix una classificació i que normalment coincideix, com és el cas, amb una pujada. La d'avui acaba als molins del parc eòlic de la serra de Rubió.
Són nou quilòmetres de pujada. Aquest cop he vigilat el cotxe i surto ben situat. A la primera de canvi, una rampa de consideració que cobreix el primer quilòmetre, el grup es trenca i quedo a pocs metres dels sis que encara aguanten junts al davant. Al tercer quilòmetre, vaig en un tercet i som a una quinzena de segons del cotxe que obre cursa. Dos quilòmetres després el tercet s'ha transformat, hem perdut una unitat però ens ha atrapat un altre. Passo per les dures rampes de Rubió, al quilòmetre cinc, cedint una cinquantena de metres respecte als altres dos, aguantant les pulsacions. Sense buidar-me, però sense deixar d'exigir-me. Sortint de Rubió veig que del grup del davant, que ja ens treuen un quilòmetre, se'n queda un. Dels dos que anaven davant meu, n'atrapo un, amb el que arribaré a dalt, i gràcies a això, els de darrera no s'apropen. Les últimes rampes es fan dures, però amb alegria. Al final he fet vuitè dels setanta que correm, però el millor és gaudir de la pujada. Han estat nou quilòmetres vora les 170 pulsacions per minut i els 18 km/h de mitjana. Quasi mitja hora en què l'autoexigència troba recompensa, no en el lloc de la classificació, sinó en la gran sensació de superació que una pujada "a pinyó" requereix. Quan els pulmons s'obren de bat a bat i el cervell segrega les endorfines, dolça droga natural que combat el patiment amb dosis de plaer. Quina bogeria de matí, i com es pot disfrutar quan el cos respon! Com pot arribar a enganxar aquest esport que requereix a parts iguals de física i química, on no serveixen de res les cames si no hi ha cap, ni el cap si no van les cames.
Nou avituallament dalt i baixada a Igualada per la carretera de les Maioles. Què importants que són les ulleres. Baixant un abellot d'aquests negres i molt grans s'ha estavellat contra les meves i no vull ni pensar en el mal que em podria haver fet si hagués impactat en l'ull. Em fa recordar un article sobre lesions i ciclisme en què, sorprenentment, descrivia com de les més habituals les oculars, per impactes. Un cop a la capital de l'Anoia, fàcil enllaç amb la veïna població de Vilanova del Camí, on entrem després del quasi centenar de quilòmetres recorreguts a una mitjana de quasi vint-i-set km per hora, molt alta per a una marxa de la Xallenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada